Poesies de la son

Corn Flakes i milers d’ungles volant! Tinc son i la carabassa m’emprenya. No saps quin telèfon sonarà avui o si les aus volaran al ritme del mar, de les onades, o la batucada.
Llegeix però mai deixis de pensar, me’n vaig a la dutxa!

Agafa la pistola i fot-li, que la son i els coixins són flonjos i les llaganyes s’hi divertiran.

Caos, descontrol, desesperació, que no soni mai més el telèfon, només vull dormir. Dutxes d'aigua calenta, humitejant, vaporosament s'hi amaguen les idees d'un geni brillant, una geni brillant que navega fins a la Lluna, Mart i les estrelles si fa falta, canta am els ocells, i respira aire sorgit de les profunditats del cor del bambú, de la canya de sucre.

El poder de les sensacions

La Júlia era una noia molt sensible, normalment ho aprofitava en favor seu, i és que podia experimentar sensacions només permeses a divinitats, pocs éssers saborejarien el que ella era capaç de sentir. A més tenia la qualitat o el defecte de ser extremadament fredolica, quasi fins a un punt obsessiu. Per aquest motiu acostumava a tenir bastants problemes, però sempre se’n sortia i els podia resoldre amb facilitat i és que ja s’havia convertit en un estil de vida. A part d’això, es podia considerar que era una persona del més habitual, una jove de vint-i-pocs anys que estudiava a la universitat, sortia amb els amics, compartia estones de cafès i llargues converses filosofals, treballava en èpoques estivals en feines malpagades per poder-se permetre petits capricis, feia dos anys que estava apuntada a l’autoescola i pensava que algun dia no molt llunyà els seus somnis es farien realitat. Un migdia arribà a casa assedegada, pràcticament deshidratada de tanta set com tenia. Es dirigí cap a la cuina amb l’objectiu d’omplir-se un got amb algun líquid que la calmés. Així doncs, s’omplí un vas d’aigua ben fresca de la nevera. Assaborí amb delit la finesa d’aquell líquid, rius de plaer recorrien de punta a punta les seves papil-les gustatives, gotes brillants regalimaven els seus llavis, notava com la seva boca s’humitejava d’alegria, el seu cos recuperava l’energia suficient per continuar endavant, espurnes de vitalitat viatjaven a través dels seus òrgans interns, i gelaven mil·límetre a mil·límetre cadascun dels seus indrets amb carícies orgàsmiques que li provocaven un autèntic desig de seguir ingerint aquell nutrient. Inexplicablement aquell recorregut per cadascun dels seus sentits, massa sa i poc comú per ser cert, confirmaren el fet que les seves petites diferències amb la resta dels mortals es convertiren en un viatge sense retorn. I és que aquells glops que li apagaren la set, misteriosament també li apagaren la vida.

Narracions

Dissabte nit

Camines entre la multitud, multiplicitat de cares i vestits, lluentons i maquillatge, gomina, camises arrugades i d’altres ben planxades. Focus de colors i boles de miralls, música, sorolls, crits i cançons ambienten una nit estelada, una nit estelada que tu no veus, perquè la tapen les quatre parets del local dins el qual et trobes.
Estàs contenta, i el somriure espontani que es dibuixa en el teu rostre t’ho demostra, aquesta nit serà perfecta.

Els teus amics són a la porta del local discutint amb el porter, els demana que han de pagar la simbòlica quantitat de 15€ per accedir a l’interior de la sala musical. I tu no has pagat! Jajaja com a bona experta que ets has entrat sense donar un cèntim d’€uro als goril•les de l’entrada, cada cop estàs més orgullosa de la teva habilitat d’aparèixer sobtadament, i d’esfumar-te dels llocs passant desapercebuda, i és que gràcies a aquesta meravellosa tàctica ara disposes d’una petita gran quantitat més, que serà destinada a la teva guardiola “per al meu pis que algun dia, esperem que no molt llunyà, compraré, llogaré, o si no hi ha recursos possibles, okuparé” i és que, ja se sap que avui dia, i suposo que també en dies d’ahir i demà, si vols independència, has d’estalviar.

El teu somriure es desfà quan de sobte un tros d’animal amb cabell punxegut i camisa arrugada et tira per sobre el líquid verdós que decorava el seu got allargassat. El mires als ulls, però no t’és possible de trobar-los perquè porta ulleres de sol, sí!, ulleres de sol! no podia ser altre que l’individu “machito tope fashion mega super guay lligón de pacotilla” (que més voldria ell!) que a tots els bars musicals acostuma a haver-hi pul•lulant entre la gent i fent les màximes rucades possibles perquè es fixin en ell.

- Perdona princesa, però és que em poses nerviós guapíssima, m’acompanyes al lavabo i t’eixugo personalment el jerseiet ...

El fulmines amb la mirada i li claves una empenta. L’has deixat amb la paraula a la boca. No dubtes un instant en anar als serveis, evidentment sense el plom de cregut aquell, sinó a eixugar-te i netejar-te una mica del líquid que l’energumen t’acaba de vessar.

Un cop dins l’enrajolada estança et mires al mirall i fas un esbufec, déu ni do com t’ha quedat el top nou! decideixes tancar amb el pestell, treure’t la peça de roba, i col•locar-la sota l’assecador de mans. Al cap d’una estona la mullena s’ha esfumat, i empenys la porta per tornar a la sala de ball. Però quina és la teva sorpresa quan t’adones que la fusta no s’enretira, el pestell, és clar!! Mira que en sóc de descuidada! el pitges, però no es mou. Com que no es mou? No pot ser, però és. Empenteges la porta de nou, forces el forrellat altre cop, res, ho tornes a intentar, res, altre cop, res, i un altre, aquest amb totes les teves energies, res de res, impossible, t’has quedat atrapada. Rius, no pot ser que això t’estigui passant a tu.

Et mires de nou al mirall, estàs impressionant, maquíssima, esplèndida, moralment i parlant d’autoestima, pels núvols, aquesta nit irradies alegria, bellesa, seguretat, fermesa... no pot ser que estiguis allí dins engarjolada! Intentes per enèsima vegada espitjar el tros de ferro que t’impedeix sortir del bany, però res de res! Mires per sobre la pica, que per cert està inundada d’aigua, per veure si trobes algun objecte que et pugui ser útil per obrir el llisquet. Inexplicablement trobes una barreta metàl•lica, l’agafes, però abans prems de nou l’eixugador manual, ja que les mans t’han quedat mullades. L’aparell sorollós no calla, i expulsa i expulsa aire calent, agafes la barreta i proves d’enretirar el ferret que ha quedat travat a la porta. L’improvisada eina se’t parteix per la meitat, quina mala sort! Piques i tornes a picar a la porta, i l’aparell assecador que no deixa de bramar, amb aquest xivarri és impossible que algú et senti!

Et fas un pessic al braç, has d’estar somniant a la força, segur que és un malson d’aquells horribles, AU!! El pessic fa mal!! No estic dormint! Et comences a desesperar, la teva imaginació ja vola a 1000 per hora i fa estona que imagina les 50 mil catàstrofes que et passaran tancada allí dins, mai més podràs sortir, ningú es recorda de tu, segur que els teus amics han marxat fa estona del local, ves a saber tu quina hora deu ser, no portes rellotge!! Rellotge?? el mòbil, és clar!! Bona pensada xiqueta! com no se t’havia acudit abans! Remenes dins la bossa de mà, treus el telèfon i truques una de les teves amiguetes, sents una veu femenina, uf! Estic salvada... penses...

- “Su saldo està agotado, ha sido imposible realizar la conexión, si no recarga su tarjeta en dos semanas no podrá recibir más llamadas...”

Les llàgrimes et regalimen galta avall, proves de telefonar una altra vegada però la robòtica veu anterior es repeteix, marques el 112, número d’urgència, però... pip! pip! la bateria del teu aparell cel•lular s’apaga!! No pot ser!!!!!!!!!! Esclates en sanglots! Et moriràs allí dins! les teves il•il·lusions, somnis i promeses no es podran realitzar!! Remenes la bossa buscant quelcom que et salvi, espitges la porta altre cop, també el pestell, impossible! Comences a donar voltes per l’estança, seus a terra, t’aixeques, piques a la porta, a les parets, al mirall, obres la tapa del wàter, mires si hi ha algú amagat, crides, estires la cadena, pegues cops a l’aparell eixugador per veure si d’una punyetera vegada calla, t’està posant molt nerviosa, més del que ja t’has posat.

Casualment sents uns cops a la porta, és Déu que ha sentit les meves pregàries!!!!!!! Una veu pregunta si hi ha algú! Estic salvada! Alliberada! Per fi podré ballar! Tornar a la pista! Viure! Veure els meus amics! contestes, però l’individu no et sent. Més cops, cada cop més forts, fins que la porta s’obre!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

- Ai que em pixo, ai que em pixo!!!! Ei! hola solet! m’enlluernes amb la teva brillantor! Però m’estic pixant!!! Espera’m fora guapetona!!- em diu un noi tocant-se les ulleres de sol que duu...

No sóc a temps de reaccionar, el noi m’espenteja, em fa fora i pega un cop de porta. Tota contenta corro cap a la sala de ball, els meus amics són allí!!! Segons m’expliquen fa poca estona que són dins, els tractes amb els porters s’han allargat més del que és habitual. Em veuen tota alterada, intenten tranquil•litzar-me, els explico el succés i esclafeixen a riure, a mi no me’n fa cap de gràcia!
- Ai noia! hauries d’haver vist un paio que hi havia als nostres lavabos, hi he anat ara fa poc i es veu que tenia moltes ganes d’orinar i ha marxat corrent cap als vostres, amb ulleres d’esquiar anava el pallasso!! – et diu en Roger entre rialles.

De sobte una imatge et ve a la retina... unes ulleres de sol, una camisa arrugada, un somriure “profident”, el borinot que m’havia tirat la beguda per sobre!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ara ets tu la que no pot parar de riure...

Benvinguts al meu món!

Així inicio aquest blog, el segon que faig a la meva vida però el primer personal! En ell intentaré anar recollint totes les cosetes interessants que em vagi trobant pel camí, escrits, fotografies, fins i tot algun vídeo, etc. No cal dir que qualsevol comentari serà ben rebut.
Ostres tu, primer dia i ja no tinc paraules! malament anem! per estrenar aquest blog, doncs, us publico una historieta que vaig llegir per catalunya ràdio, espero que us agradi!!!

Què llençaries a les escombraries del dia d'avui?

a veritat és que jo ompliria un gran cubell d’escombraries, o millor encara, de contenidors ecològics com els que hi ha pel meu poble, així, potser, es reciclaria més.

Llençaria les magdalenes olioses i envasades que m’he menjat per esmorzar, els virus i les malalties, els efectes secundaris dels medicaments que he comprat a la farmàcia, les personalitats que no tenen personalitat, el reaggeton que he sentit per la ràdio, també em desfaré del mal humor per poder ser més agradable, de l’egoisme perquè triomfés el privilegi de l’empatia, la prepotència d’algunes persones perquè em desconcentra i m’irrita, la hipocresia, la timidesa destructiva i també l’extroversió passota i ridícula, la desconfiança, la inseguretat, i sobre tot evaporaré aquells nens i no tan nens que he vist al pati de l’escola i que es pensen que el món està dominat pels seus peus.

Aquesta nit els escombriaires tindran força feina perquè els contenidors restaran farcits de deixalles! Hi afegiré les cols de Brussel•les que ha comprat la meva mare, la salsitxa repugnant que em donaven per dinar a la guarderia i que he recordat en veure l’àlbum de fotos de quan era petita. També em desfaré de les converses tontes i insípides carregades de pensaments superficials i materialistes que he sentit al bar de la facultat. La repressió i la censura, els maltractaments dels dèbils que he vist per la televisió, també em desempallegaré dels texans rectes, vells, que m’he trobat a l’armari de l’habitació i que m’arriben per sota les aixelles, estan passats de moda.

Per acabar d’omplir els raconets encara buits del recipient hi tiraré la son que tenia aquest matí quan m’he despertat i el cansament que arrossego al final del dia.

Finalment, ja a mig tancar el metàl•lic recollidor de coses depreciades, alliberaré d'entre la runa acumulada una miqueta de l’esperança, la fantasia, els somnis i la il•lusió que algú o alguns individus han rebutjat al fons de tot del contenidor moments abans que jo comencés a “fer dissabte” d’aquest dia d’avui.

I tu, què faries desaparèixer del dia d’avui?